diumenge, 23 de novembre de 2008

Introducció: "Missió" i destí

Això que ara llegireu no està tret de cap llibre concret, sino que és una re-elaboració, una síntesi de moltes lectures, de moltes meditacions i de la meva experiència directa amb la vida, essent-me impossible destriar d'on he tret cada cosa. Diguem de passada que el mateix procés de disseny i confecció de la trama psicològica de la novel·la ha contribuït a aportar-hi interessantíssimes modificacions i precissions. D'alguna manera, la narració s'ha anat autocontruint.

La trama es basa en un principi: tots tenim una missió en la vida, una tasca per a la que estem predestinats (si no ho teniu present, serà difícil entendre allò que la novel·la us vol dir). La nostra plena felicitat, l'harmonia amb nosaltres mateixos, és directament proporcional a la nostra fidelitat envers aquest propòsit primari.

Però no estic parlant de «predestinació» en el seu sentit tradicional, altament fatalista i coartador de la llibertat individual. Haurem de dir que la paraula clau per a entendre-ho fóra una aproximada a «reencarnació». Un cop acceptada aquesta, com jo us proposo momentàniament, cada «vida» esdevé una lliçó, part de lliçó o aplec de lliçons que cal aprendre en la via del nostre perfeccionament intern, de la recuperació de la nostra ànima, del retorn al Cel d'on vam sortir originàriament. La successió de vides ens facilita l'aprenentatge, cada cop més aprofundit, de les més diverses característiques personals i habilitats. Tenim la llibertat d'usar-les com més ens convingui, i de la valoració d'aquest ús en diem «moral». Un ús il·legítim ens en farà sofrir d'alguna manera (i no sempre en la mateixa vida). Però la moral canvia segons l'època i la cultura, i d'aquí els xocs generacionals i culturals.

Hi ha una altra «moral» que només atén a l'acompliment de la pròpia missió: la finalitat justifica els mitjans; però de la saviesa particular de l'individu, del seu grau d'evolució, dependrà que entengui quins són els mitjans lícits per a ell, que no seran necessàriament els mateixos que per a un altre. Les errades tenen conseqüències algun cop favorables a primera vista, però és com si contruïssim una bella casa utilitzant les pedres dels fonements: un dia, la casa ens caurà a sobre.

Hi ha persones que tenen consciència innata de la seva missió, d'altres l'adquireixen més tard, n'hi ha que no ho saben mai. Hi ha qui creu tenir una missió que no és, no reben precisament «missatges» de la seva part divina, i les conseqüències d'aquest auto-engany poden arribar a ser greus. També hi ha els qui, sense tenir-ne consciència, segueixen fidelment la seva i gaudiran de la seva vida. El que menys importa, en principi, és la naturalesa de la missió, tan diverses com l'aplec de tot el que és un ésser humà; però recordem que tota pífia, excés o mancança en el seu acompliment ens farà sofrir, és inevitable, no som perfectes.

La missió és una consciència interna de tenir una raó de viure. A algunes persones això els pot semblar estrany, però n'hi ha que els inquieta saber què hi fan, al món. Hi ha indicis que permeten sospitar que Escipió l'Africà va ser un d'aquests. La missió pot consistir en qualsevol cosa necessària per al desenvolupament de l'ésser en qüestió, i el que menys importa és la seva naturalesa: tan se val si es tracta de fer de fuster, directiu de multinacional o artista de music-hall.

Per cert que la introducció en la novel·la del tema de la reencarnació no és una arbitrarietat que l'autora s'hagi pres pel seu compte. Un bon amic de l'Africà, fins al punt de fer-hi posar la seva estatua juntament amb la pròpia i la del seu germà a la tomba familiar (segons testimoni de Ciceró), va ser el poeta i dramaturg Quint Enni, que potser creia (o volia donar-ho a entendre) que ell mateix era encarnació d'Homer, i a qui alguns autors atribueixen la invenció d'alguns dels elements que composen la llegenda d'Escipió. Enni, a part d'esforçar-se en aixecar la poesia llatina a l'alçada de la grega, pot haver-se pres també la molèstia d'introduir creences gregues a l'austera mitologia romana… Potser sí va ser ell l'inventor de la llegenda, i potser sí coneixia Escipió millor que ningú, sabia situar-lo al seu adequat context i, per tant, va donar-li els elements simbòlics que li corresponien.

Només una setmana faltava per donar per acabada la confecció d'aquesta novel·la que vaig recordar inesperadament una cosa que va dir-me feia un any una persona a la que qualificar de «psíquica» seria jutjar-la molt superficialment. Es va posar en contacte amb el personatge a través dels escrits i va dir: «en efecte, fou una persona que va moure energies molt potents». Semblava mentida que jo m'hagués oblidat d'una cosa així. De cop i volta, van venir també a la meva memòria unes frases de Th. Mommsen [174] que ell escrigué mig desconcertat i mig decebut:
  • La seva temerària empresa havia arribat a bona fi.
  • El miracle de la presa de Cartagena…
  • Però una vegada més, els déus cobririen de llorers les errades del seu favorit.
  • Segur de la seva posició i destí, afortunat fins aleshores…
  • No importa; la fortuna serveix Escipió a Àsia com ho havia fet a Hispània i a Àfrica, i va davant seu separant els obstacles.
  • Tan si li corresponia com si no, la fortuna el va omplir amb els èxits que negà al seu adversari.

Mommsen i bona part dels que pensen i han pensat com ell al llarg de la Història, han cregut que així subvaloraven Escipió. No se'ls ha acudit pensar que quan hom esdevé un canal per a les Forces Superiors els obstacles han de plegar-se necessàriament al seu davant, perquè tal individu té a la seva disposició una energia que no és humana, sinó divina: pot haver-n'hi prou amb una petita empenta per tirar a terra tota nosa a l'acompliment dels seus objectius, i així serà mentre sigui fidel a la missió. L'energia opera a tots els nivells: mental, emocional i material, així que no ha de ser estrany que qualsevol persona pugui pensar, sentir o fer exactament allò que és útil a la missió d'un «escollit», i exactament en el moment precís.

Aquest subjecte rara vegada sap tot el que s'està movent al seu voltant, per molt conscient que pugui ser de la seva missió; només en veu els resultats, però abans de rebre'ls ha hagut d'entregar-se a les Forces que l'han d'utilitzar, tenir fe en llur bondat i eficàcia, oferir-se com un sacrifici, altrament serà com una canonada d'aigua plena de embussos: en no entregar-se, les Energies Superiors només trobaran obstacles a l'hora d'expressar-se. Aquestes no s'expressaran a través d'un individu que no sigui dòcil, puix si ho fessin netejarien la canonada, en efecte, però el procés podria dur el pobre desgraciat a la bojeria en ser-li extirpats brutalment tots els seus mecanismes defensius (que si hi eren és perquè hi havia quelcom que necessitava aquesta protecció). Aquest és el perill que corren tots els escollits que renuncien a mantenir la puresa de la seva missió o que, de cop i volta, comencen a dubtar i a prevenir-se. El desastre els ronda, les Forces Superiors confiaven en tenir l'accés obert i s'hi han llençat com acostumaven a fer-ho, destruïnt l'embús posat de nou, i en aquest moment pot passar qualsevol cosa: qualsevol tipus de malaltia mental o física, accidents i tota mena de contratemps, puix en renunciar a l'Energia també han renunciat a controlar-la, i aquesta s'expressa com i per on li és més fàcil.

No dubto que Escipió va ser un escollit. L'èxit, la confiança en ell mateix (en les Forces que operaven a través d'ell) i la seva atípica i prematura carrera en són la prova. I si, a sobre, ens diuen que acostumava a meditar, és més que probable que ell en fós conscient i conegués perfectament el mecanisme que he explicat, que li hauria donat la motivació de perseverar en la mateixa línia sense ser temptat d'abandonar quan tot semblava girar-se en contra.

I no ho oblidéssim per res del món que els «escollits» no són un entre un milió, sinó que n'hi ha tants com estiguin disposats a pujar pel seu propi peu a l'altar dels sacrificis i oferir-se a ells mateixos com a víctima: els Déus només accepten aquells a través dels quals puguin actuar sense entrebancs. Si l'instrument que puja a l'altar no és prou perfecte (és el cas més habitual), a partir d'alquell moment comencen a afinar-lo, i és sotmès a un procés de transformació dissenyat expressament per a ell.

Introducció: Pesos i mesures

Per a facilitar al lector la comprensió de les mesures, donarem llurs equivalents en el Sistema Mètric Decimal.

Introducció: Calendari

Estalviarem al lector haver-se d'encarar amb el prou caòtic calendari romà abans de la reforma de Gai Juli Cèsar, i donarem les dates equivalents del calendari julià, segons uns estudis [69, 70].

Els autors clàssics ens donen dates de referència inicialment fiables. Per exemple, la batalla de Cannae ve datada el 2 d'agost, que per a nosaltres serà l'1 de juliol.

També prescindirem del sistema romà d'enumerar els dies del mes (allò de calendes, nones i idus) i posarem el nostre, car difícilment el lector no entès podrà imaginar-se que el 15 de les calendes d'abril és el 18 de març.

Pel que fa a la menció dels anys, usarem preferentment la fòrmula romana «l'any del consolat de Tal i Tal». L'any consolar, en aquesta època, començava l'1 de març, que en 218 a.C. era el 28 de gener, en 212 el 3 de febrer i en 196 el 14 de desembre, per posar tres exemples. Vista la impossibilitat de conciliar la datació consolar amb la juliana, i com que no disposo de prou paciència per a usar el calendari romà, i com que els números i jo mai no hem estat grans amics, prescindiré tant com pugui de les dates i me n'inventaré les menys possibles. Tant les vegades en què usaré l'any ab urbe condita («de la fundació de la ciutat»), com la datació consolar, trobareu en una nota a peu de pàgina l'equivalent en anys abans de Crist, quan no hagi estat dit anteriorment.

dissabte, 27 de setembre de 2008

Introducció: L'"escàndol de les Bacanals"

Els dos cònsols de l'any 186 abans de Crist, en comptes d'anar-se'n a guerrejar, com acostumaven fer, són encarregats pel Senat d'investigar uns fets que comprometen seriosament la moralitat pública. Es deia que el culte de Bacus en la seva vessant italo-etrusca, femení, havia esdevingut mixte, i d'ençà d'aleshores hi regnava la depravació i el crim. Vet aquí, a grans trets, la versió oficial aportada pels antics, normalment acceptada pels nostres contemporanis.

No hi ha dubte que els cònsols encarregats de l'estudi dels fets van aprofundir-hi molt més del que hom presumeix. Altrament, el Senatusconsultum de Bacchanalibus que mira d'erradicar el mal, hauria prohibit el culte, cosa que no féu. Diuen que aquesta fou la primera persecució religiosa de Roma, però el Senat no atacava el Déu, sinó les manifestacions humanes del seu culte, coses en les que el Cristianisme oficialitzat va mostrar-se molt més radical.

Hi ha qui pensa que la persecució dels bacants respon a objectius essencialment polítics, reaccionant contra les tendències hel·lenitzants que, de mica en mica, s'anaven imposant. Però aquesta interpretació és innecessària. La societat de l'època, la romana pròpiament dita considerada en conjunt, era prou puritana com per a veure amb bons ulls una ràtzia sobre qualsevol cosa que li semblés que l'amenaçava. Això sí, la mesura va produir força consternació fora de Roma, on tenien unes altres tradicions.

Confesso haver estat segura de prendre'm l'escàndol de les Bacanals com una cacera de bruixes a l'estil inquisitorial, sense cap altra motivació que la d'obrir una vàlvula a la ment grupal per permetre sortir els impulsos reprimits. Però quan hom medita, sovint topa amb coses que no s'espera, i jo vaig topar amb una afirmació que em va esverar: sí, molts grups de bacants havien comès autèntics crims, però no tots. Això podrà ser veritat o no, però té lògica.

Les dades aportades per la historiografia, per la Història de les Religions i per les meditacions m'han ajudat a forjar una versió lògica: hi havia grups que romanien fidels al model primitiu femení, sense problemes de moral pública; n'hi havia de mixtes que van saber controlar el gran cabal d'energia que havien obtingut amb la mixtificació; i un tercer grup serien les agrupacions mixtes que, prou febles per a haver-hi admès com a iniciats a membres indignes, van degenerar devorades per la sobrecàrrega, se'ls van «fondre els ploms». Els delators foren les víctimes de la tercera de les agrupacions esmentades.

Introducció: Els "processos dels Escipions"

La sèrie d'afers legals coneguda amb aquest nom, que desacreditaria o almenys posaria en entredit la conducta i la gestió pública de Publi Corneli Escipió i del seu germà Luci, i que arruïnaria la carrera de tots dos, podria molt bé comentar-la aquí de la mateixa manera que he fet als comentaris sobre l'inici de la Segona Guerra Púnica: amb interrogants. Molts més interrogants, ja que les versions històriques són més contradictòries. Comprendrà el lector que hagi fet tot el possible per tal de no perllongar innecessàriament un maldecap tan inútil.

Els historiadors, com en el casus belli, no tenen bases realment sòlides que els permeti una única versió coherent, sinó moltes. Si els que ho ha estudiat tan àmpliament no s'han posat d'acord, no seré jo qui els passarà la mà per la cara. Per això he decidit lliurar aquest combat amb armes que conec una mica més, i m'he auxiliat amb la meditació. És per poder fer això que escric una novel·la, i no un assaig històric.

És per la meditació que he preferit el trets generals de la versió atribuïda a Valeri Anties, que situa el judici contra Luci Escipió després de la mort del seu germà, versió poc prestigiosa entre els historiadors. Això no és pas tan disbaratat: si Luci va poder organitzar uns grans jocs el 186, és que va sortir indemne de l'atac del 187; si el mateix Luci va poder presentar la seva candidatura a la censura el 184, és que encara no l'havien acabat políticament. Així, doncs, no se sorprengui el lector entès de trobar-hi a faltar importants elements. Llavors, ¿què hi ha de les suposades intervencions de Publi en defensa de Luci durant el plet? El que la major part de les contradiccions solen ser: interpretacions diferenciades o bé deformacions. Els historiadors estan en el seu dret de negar-ho, i jo en el meu de incloure-ho a la meva narració amb la consciència ben tranquil·la; no pretenc ser dipositària de tota la veritat, però potser sí d'una part; no són gaires els historiadors que coneixen les possibilitats de la meditació.

diumenge, 21 de setembre de 2008

Introducció: Escipió després de la Segona Guerra Púnica

Un home que no vacil·lava en usar tots els recursos al seu abast (potser més enllà i tot) per tal d'assolir allò que volia, donant la impressió que no hi havia llei capaç d'aturar-lo, comptant amb suport popular, i així aconseguint compungir uns quants senadors; una personalitat tan destacada i tan brillant, de provada aptitut diplomàtica, que seduïa amics i enemics, que va saber fer valdre el seu talent perquè sabia que en tenia; que haver assistit a tres de les quatre primeres i pitjors batalles perdudes de la guerra no fou una cosa que aconseguís pas d'acovardir-lo, malgrat la seva jovenesa. I d'altres coses que anirem veient. Un home així, torna en victòria acabada la guerra més greu de la història de Roma, amb tothom a la butxaca, amb només trenta-quatre anys; i quan hom hauria previst una llarga, activíssima i triomfal carrera política, quasi desapareix del panorama històric. ¿Es pot convèncer un heroi nacional d'aquestes característiques per a què resti en segon terme?

Això, a mi, m'obsessionava. ¿És que, de cop i volta, han desaparegut totes les seves qualitats? La confusió era encara més gran a causa d'haver llegit, fins a atipar-me'n, els moderns historiadors, convençuts que se les havien amb una mena de rei sense corona. Ens parlen del seu domini de la política romana, de ser un autòcrata, del seu sentit dramàtic i teatral, però jo veig que les seves reaparicions en les pàgines de la Història d'ençà que va acabar-se la guerra són, en general, poques i discretes, i ben poc tenen a veure amb el personatge decidit i segur al qual ens havíem acostumat… fins al memorable dia en què esquinçà el llibre de comptes de l'expedició d'Àsia. D'ençà d'aleshores el reconeixem una mica més, però no pas gaire.

¿Qui pot amagar la brillantor del sol?

Els historiadors diuen que tenia molt sentit de l'oportunitat, però també que les oportunitats polítiques (de després de la guerra) se li van escapar dels dits. Diuen que dominava el Senat i que se les arreglava per tenir tothom al seu costat, tant pel seu propi encís com per l'èxit assolit d'abans, però l'acusen de no saber mantenir la unitat dins del seu propi grup polític (després de la guerra) i per tant, afavorir la dispersió dels votants en múltiples candidats suposadament de la mateixa facció; i l'única manifestació demagògica en què el veiem participar es quan, citat a judici, arrossega la gent de peregrinació pels temples (no obstant, alguns moderns reconeixen que no tenia propòsit de passar per sobre de cap norma consuetudinària, així que el que passava era, senzillament, que no tenia visió política). Diuen que la seva prepotència resultava insultant al Senat com a institució i als senadors en particular, però els únics albiraments que en tenim (després de la guerra) esdevenen quan l'acorralen.

Potser en realitat ell no era un polític, sinó un guerrer; però si això és veritat, haurem de concloure que ell no entenia la política com una guerra domèstica dirimida amb armes diferents, altrament hauria actuat en conseqüència, i difícilment l'hauria guanyat ningú.

Llavors, ¿què entenia ell per política? Donem un cop d'ull als fets posteriors a la Segona Guerra Púnica.

La primera vegada que n'escoltem alguna cosa és quan l'escullen censor i es designat com a Primer Senador. Una censura tranquil·la. La naturalesa del càrrec li permet «censurar» tothom i així prendre eventual revenja de qui anteriorment ha pogut perjudicar-lo, i sense haver de donar explicacions; però clarament es veu com, o tot senador és irreprotxable, o no vol disposar-se malament amb ningú.

Després, en 195 a.C, intervé a favor d'Hanníbal al Senat, que volia arrestar-lo, acusat de conspirar contra Roma. Que, malgrat la demora que la seva intervenció suposa a l'aplicació de la sentència, la seva gestió resultés infructuosa, ens indica que no ha recorregut a cap mesura de força descoberta o encoberta.

L'any següent és cònsol per segon cop. Se li ha negat el teatre d'operacions que demanava i s'aconforma amb romandre a Itàlia. No sabem què fa mentre el seu col·lega Tiberi Semproni Longus està lluitant contra els gals; en tot cas, sembla que sí estava preparat per a atendre una urgència bèl·lica.

El mateix any, d'acord amb el Senat, promou una divisió a les grades dels espectacles públics, segons la qual els senadors tenen seients reservats. Sembla que abans tothom s'asseia on volia, barrejats nobles i plebeus, senadors i no senadors; la novetat va malhumorar el poble, i el propi Escipió es va penedir. ¿No voldria guanyar-se la benvolença dels seus companys d'orde, demostrant-los que no estava contra ells? Ningú no va derogar després la mesura, com si Escipió hagués copsat mediúmnicament i inconscient un desig secret de tots els senadors, i després s'hagués adonat que no era això el que ell pretenia.

També promou, durant el consolat, la fundació de vuit colònies en terres de la Itàlia aliada amb propòsits creiem que defensius, quan hom temia una invasió estrangera.

Acabada la seva magistratura, va a Cartago amb dos companys a resoldre una qüestió de fronteres entre els cartaginesos i els númides. En aquest afer Escipió tenia tota l'autoritat, però no la usà, i si ho féu no n'ha quedat constància excepte en un factor: els númides no tornaran a importunar Cartago fins un any després de mort l'Africà. Això sí sembla advertir-nos de la presència d'actuacions subterrànies. Tenint en compte la futura benvolença de Roma vers les activitats provocadores dels númides, podríem concloure que l'Africà esdevingué llur principal obstacle.

El mateix any fa un viatge a l'illa de Delos a fer una donació a Apol·ló. Alguns historiadors digueren que va arribar fins a Efes i es va entrevistar amb Hanníbal en termes amistosos.

El següent que tenim ja és l'any 190 a.C, quan el seu germà Luci atany el consolat, puix s'afegeix a la seva expedició.

Però abans d'aquest moment el seu nom no s'ha vist vinculat amb cap altre fet que no fós un dels esmentats. Això sí, els que suposem amics seus es disputaven les magistratures amb més o menys encert, presentant-se a les eleccions molts els mateixos anys. L'any 192 ajudà un cosí germà seu que volia ser cònsol, i no ho assolí. Però és que el mateix any també volien ser-ho uns altres amics seus. Una cosa similar passà el 191: el mateix cosí entrà en competència amb Luci, el germà de l'Africà…i va sortir escollit el cosí. Tenint en compte que aquests anys es disputaven els comandaments d'una guerra que interessava personalment a l'Africà, no tenim altre remei que concedir que ell no havia exercit precisament de força unificadora. ¿No podia fer-ho? ¿De què li servia, doncs, el seu prestigi? ¿De què el seu patrocini i influència sobre uns quants dels candidats que simultàniament es presentaven? ¿Què hi feia, ell, en tot això?

Regnum in Senatum, diu el tribú de la plebsque el cita a judici al final de la seva carrera política. ¿Quin regne? El seu nom no apareix pràcticament vinculat a les lluites pel poder, gairebé no trobem indicis de manipulació o d'intrigues que l'afectin (en pro o en contra) abans de començar l'assetjament final; ben al contrari de Cató, la mà del qual es veu o se sospita sovint, sobre tot arran de les eleccions on participa. A.J.Toynbee [234] diu, bastant incrèdul, que aparentava tenir a les seves mans totes les cartes guanyadores, però que també semblava no saber com les havia de jugar.

Els historiadors semblen estar d'acord en precisar que estava molt més interessat en la política internacional que en la domèstica, gaudint d'un gran prestigi en els països estrangers, els governants dels quals el cercaven especialment a ell per a tractar amb Roma delicades negociacions, convençuts com estaven del seu poder. Curiosíssim. No és estrany que ningú no hagi gosat, encara, escriure una novel·la biogràfica sobre Escipió: hom s'ha d'enfrontar a massa contradiccions, i en una novel·la l'autor ha de treure conclusions, si vol dur-la a algun lloc.

Al costat de tot això, hi ha l'aspecte cultural.

Com hem dit, Escipió l'Africà ens ve reconegut com a admirador de la civilització grega. No era cap cosa extraordinària que sabés parlar grec (que era la llengua més extesa en les relacions internacionals), però sembla que ho era més, al menys per als romans, fer vida de grec quan s'estava entre grecs. Plutarc esmenta expressament que era afeccionat a la literatura hel·lènica, i Titus Livi ens diu que una de les acusacions llençades contra ell pels seus detractors (204 a.C.) era que passava les estones llegint llibres.

Destaquem també que un dels seus fills, Publi, va ser autor d'una Història de Roma escrita en grec i dirigida als grecs, perduda, però que Ciceró sí recorda, i en destaca amenitat. Podria haver estat un jove malaltís, ja que no havia assolit càrrecs públics, però sí el flaminat de Júpiter. Sembla que va morir jove, i potser va ser ell qui adoptà un fill de la nissaga Emília.

La filla petita encara va destacar més, possiblement era la més famosa de totes les dones de la Roma republicana (i n'hi va haver molt poques), coneguda com «Cornèlia, la mare dels Gracs», i era cultíssima. Obligada per la viduïtat a pujar dotze fills (dels quals només tres van arribar a adults), els educà equitativament en la cultura grega i romana; el seu caràcter superà dures proves, com l'assassinat dels seus dos fills Tiberi i Gai, acusats de revolucionaris, i morí de molt gran. Hi ha moltes anècdotes tocant a aquesta dona; per exemple, que no va tornar a casar-se, tot i que un dels seus pretendents era un rei egipci; també diuen que quan una convidada seva li va preguntar per què no duïa joies, ella va cridar els seus fills i va dir: «aquestes són les meves joies». Sembla que també organitzava tertúlies, rebia gent a casa seva i, això és notable, malgrat tot mai la seva moralitat no va ser posada en qüestió. Si de quatre fills dos surten així (especialment si un és una dona en una societat tan patriarcal), alguna cosa voldrà dir.

Si entenem la política com la lluita pel poder, hauríem d'admetre que Escipió era incompetent, però potser tampoc no era veritat. Des del dia següent al desastre de Cannae, en què sobreposant-se a oficials més experts i de més edat que ell es transformà en un dels caps provisionals, fins a la fi de la guerra, quan els cònsols es disputaven el comandament que ell ocupava a Àfrica, Escipió ens demostra que sí sap lluitar pel poder, conquerir-lo i retenir-lo any rere any. Si, un cop acabada, el panorama canvia tan dràsticament, no és que fós incompetent: és que no volia.

¿I si per a ell la política era l'art de construir la pau?

Soldat experimentat, excel·lent estrateg i brillant tàctic, coneixia tots els secrets de la guerra. Això també pot voler dir que sabia distingir entre la guerra i la pau. La pau no era la guerra: no hi cavien les violentes disputes, coaccions, intrigues, tot allò que aliena la voluntat de la gent. La pau es construeix educant els infants (no sols des del punt de vista intel·lectual), activant les relacions de tota mena entre els països, accedint a unes altres cultures que, conjuntament amb la pròpia, ofereixen amplitud mental, tolerància, i un discret però consistent orgull patri.

No és culpa seva si els romans no van aprendre a combinar aquests factors en la seva justa proporció, i públicament només van saber fer de la cultura grega una activitat de lleure o de pressumpció, sense incorporar-se-la realment. Així, doncs, no és estrany que els grans hel·lenòfils dels segles II i I a.C. fossin també els que decidiren destruir Corint i Cartago, els representants de la Roma més agressiva, prepotent i despietada de la història: continuaven tenint la mateixa estretor mental, però amb més coneixements i més poder. Això no és Saviesa.

dijous, 4 de setembre de 2008

Introducció: Pòlvora i altres anacronismes bèl.lics

El 1967 va publicar-se un interessantíssim article que, pel que jo sé, ha passat desapercebut. El títol pot semblar escandalós, «Hanníbal i la guerra química» [65], però fins i tot l'obra de la qual n'he tret la referència en negligeix comentaris i n'ignora el contingut. No sembla una cosa gaire seriosa, així d'entrada.

Massa sovint oblidem o ignorem els grans avenços de les antigues o llunyanes civilitzacions, els deixem de banda com a cosa marginal, com una curiositat, però sense creure'ns-ho de veritat. La pòlvora era coneguda d'antic pels xinesos. L'antiga literatura sànscrita presenta testimonis esborronadors: coses similars a explosions atòmiques, detallades descripcions de màquines voladores (vimaana), armes «divines» de formidable poder destructor: astra i shakti. Vaig tenir a les meves mans alguns articles que en parlaven dels quals, dissortadament, només en conservo un [205]. Però hi ha llibres de parahistòria, per a qui vulgui llegir-los, encara que dubto que cap erudit vulgui interessar-se'n, i em faria il·lusió equivocar-me. Qui agafi el Mahabharata es farà un tip de referències a armes extraordinàries. N'hi havia que creaven il·lusions, que feien esvanir-se els combatents, que creaven un corrent continu de projectils, que invocaven les forces dels elements. Uns podien contrarrestar-ne d'altres. Una col·lisió entre el brahmastra i el brahmasirsha, per exemple, causa dotze anys de sequera. El primer d'aquests matava vint mil persones en un moment. Algunes semblen armes del Judici Final, com el pasupata. Aquestes eines d'anihilació tenien trets en comú: estaven sota la presidència d'un Déu, que li n'atorgava la força; eren entregades directament pels Déus o per homes savis; només hi podien accedir persones d'alt nivell moral, i encara després de sotmetre's a rigorosa disciplina. Es considerava un crim gravíssim usar-les contra els combatents que no les coneixien. L'home que després d'adquirir-les s'embrutava moralment, podria perdre'n el control i causar desastres immensos i imprevistos, perquè hauria perdut la justa noció del que és correcte.

Tot això ens duu a considerar-ne l'aspecte religiós. Abans que el Cristianisme oficialment instaurat perseguís els pagans (o sospitosos de ser-ho) hi havia temples o col·legis sacerdotals on s'impartien en senyances secretes. Són llegendaris els poders dels sacerdots-màgics egipcis i babilònics, posem per cas. Ara que comencem a tenir alguna noció de la complexitat de la ment humana, l'immens poder de la qual n'ignorem la major part, negar la possibilitat que algunes persones puguin accedir-hi sí que n'és, d'anacrònic. Dir «no» d'entrada és totalment anticientífic i dogmàtic. I és que els humans tenim una ment atordidorament hàbil en rebutjar allò que no li convé i amenaça amb ensorrar les nostres estructures (és a dir, la nostra seguretat), té tendència a l'immobilisme, i tota perspectiva de canvi l'esparvera.

L'article abans esmentat pren en consideració la hipòtesi que Hanníbal fós un sacerdot d'aquesta mena i que això, més els coneixements adquirits en l'àmbit miner hispànic, li hagués facilitat l'accés a la ciència química la qual, no ho oblidem, era originàriament la versió material de la ciència espiritual de l'Alquímia: és molt possible que Hanníbal hagi hagut d'alquimitzar-se, és a dir, d'autotransformar-se profundament, abans d'aconseguir els coneixements que li obririen les portes d'Itàlia, i això diu molt en favor de la seva persona, molt més del que els seus més fervents admiradors gosarien esperar.

El mateix article, entre d'altres coses, estudia com va poder emprar-se pòlvora per a volar una roca als Alps i per a fer esclatar els cims de les muntanyes a la batalla del llac Trasimenus; com gasos lacrimògens pogueren haver deixat els romans indefensos a la de Cannae; com es podien haver aconseguit els components químics necessaris, etc. I assenyala el fet que, s'agafi la versió que s'agafi, els fenòmens estranys «sempre» afavorien els cartaginesos. L'autor compara les versions de Titus Livi, Polibi i d'altres, i afegeix la de l'epopeia Punica de Sili Itàlic.

Crec que caldria fer-ne més cas, i que els historiadors ho debatessin amb llurs pros i contres. Pel que fa a l'aspecte moral, jo hi he posat la meva pròpia versió, que no és gaire diferent de la que empro per a Escipió. Estic convençuda que ambdós eren homes extraordinaris, i no només des d'un punt de vista militar.

No, no he copiat tot l'article, però sí algunes coses que em són útils. Lògicament. Si ho contemplem així, és fàcil saber per què Hanníbal va merèixer tanta admiració i por dels romans, sentiments que ens han trasmès, i per què va aguantar-se tants anys a Itàlia sense ser abandonat pels seus homes. És massa senzill dir no. Qui vol descobrir la veritat ha d'explorar totes les possibilitats, i qui es nega a fer-ho, ¿pot ser, en justícia, qualificat de científic? Ja és hora de ser més valents. No val dir, per exemple, que tal obra antiga és un aplec de mites, i com a tals, falsos; ara caldria considerar que tot allò que esdevé mite ja s'ha institucionalitzat, que reflecteix una realitat a l'inconscient personal i/o col·lectiu. Pel que fa a les llegendes, totes tenen alguna base, i no sempre és la que ens pensem. La vida m'ha demostrat que la lògica és tan subjectiva com les persones.